El joc del llop

vilatans i uns altres de l’equip del llop  i, per tant, tenien l’objectiu de fer guanyar als llops encara que això impliqués fer accions que perjudicaven els altres. Tot i ser un joc, la dinàmica feia que moltes vegades justifiquéssim aquestes accions simplement per aconseguir la victòria.

Això només és un joc, però ho podem comparar amb la realitat perquè ens ajudi a reflexionar sobre les nostres accions. Sovint, en la vida real, hi ha persones o situacions en què es prioritza guanyar o obtenir beneficis per sobre dels valors, encara que això afecti negativament els altres. També hi ha el tema de no confiar en els altres i assumir que, com tu, només mires per tu mateix, els altres faran el mateix. El joc ens ha fet pensar fins a quin punt estem disposats a arribar per guanyar i si realment val la pena fer-ho deixant de banda l’ètica.

És Chat GPT una persona?

Per reflexionar sobre la pregunta que ens vam plantejar a classe de si Chat GPT és una persona, primer hem de definir els conceptes de vida i mort. De forma biològica, la vida la podem definir com a complir les tres funcions vitals, i respirar, però si ho mirem de forma ética, la vida és, almenys des del meu punt de vista, tenir ànima, sentiments, consciència, habilitat d'equivocar-se i rectificar-se i la capacitat d'estimar i ser estimat. En canvia, la mort, per a mi, és quedar en l'oblit. Per tant, per a mi, el Chat GPT no és una persona. Actua com una, però té la capacitat de ser una. No considero que tingui ànima, ja que tot el que fa i diu ve programat per a una persona, que tot el que processa ve del que ja té programat i no des del seu pensament. 

El joc del presoner (7/4/26)

Avui a classe hem fet una activitat de posar-nos en situació i reflexionar. Al principi, havíem d’imaginar que érem criminals que estaven sent interrogats i havíem de decidir si callàvem o confessàvem. Si un callava i l’altre confessava, el que havia callat rebia 10 anys de presó i l’altre cap; si tots dos callàvem, ens queien dos anys a cadascun; i si tots dos confessàvem, ens queien 6 anys.

Al principi ens han fet imaginar que l’altra persona era algú que coneixíem. Jo he triat callar-me, ja que tenia clar que la Queralt no confessaria i preferia que totes dues passessim dos anys a la presó que no pas que ella n’hagués de complir 10 sola.

Després hem canviat les condicions i havíem d’imaginar que aquesta persona no la coneixíem de res. En aquest cas, he triat confessar, ja que, si no conec l’altra persona, no puc confiar que no em traeixi i confessi.

Finalment, ho hem aplicat a una situació més real, jugant-nos la nota. A l’hora de debatre amb el grup hi ha hagut desacord, ja que jo preferia callar-me perquè pensava que l’altre grup també ho faria, i no em semblava just fer perdre 0,3 punts als meus companys. Tot i això, la majoria ha optat per confessar i, al final, hem acabat tots perdent.

Això demostra que, en situacions on no hi ha confiança o comunicació, les persones tendeixen a prendre decisions individuals per protegir-se, encara que això acabi perjudicant tothom. També mostra la importància de la confiança i la cooperació per obtenir millors resultats col·lectius.