El joc del llop

vilatans i uns altres de l’equip del llop  i, per tant, tenien l’objectiu de fer guanyar als llops encara que això impliqués fer accions que perjudicaven els altres. Tot i ser un joc, la dinàmica feia que moltes vegades justifiquéssim aquestes accions simplement per aconseguir la victòria.

Això només és un joc, però ho podem comparar amb la realitat perquè ens ajudi a reflexionar sobre les nostres accions. Sovint, en la vida real, hi ha persones o situacions en què es prioritza guanyar o obtenir beneficis per sobre dels valors, encara que això afecti negativament els altres. També hi ha el tema de no confiar en els altres i assumir que, com tu, només mires per tu mateix, els altres faran el mateix. El joc ens ha fet pensar fins a quin punt estem disposats a arribar per guanyar i si realment val la pena fer-ho deixant de banda l’ètica.

És Chat GPT una persona?

Per reflexionar sobre la pregunta que ens vam plantejar a classe de si Chat GPT és una persona, primer hem de definir els conceptes de vida i mort. De forma biològica, la vida la podem definir com a complir les tres funcions vitals, i respirar, però si ho mirem de forma ética, la vida és, almenys des del meu punt de vista, tenir ànima, sentiments, consciència, habilitat d'equivocar-se i rectificar-se i la capacitat d'estimar i ser estimat. En canvia, la mort, per a mi, és quedar en l'oblit. Per tant, per a mi, el Chat GPT no és una persona. Actua com una, però té la capacitat de ser una. No considero que tingui ànima, ja que tot el que fa i diu ve programat per a una persona, que tot el que processa ve del que ja té programat i no des del seu pensament. 

El joc del presoner (7/4/26)

Avui a classe hem fet una activitat de posar-nos en situació i reflexionar. Al principi, havíem d’imaginar que érem criminals que estaven sent interrogats i havíem de decidir si callàvem o confessàvem. Si un callava i l’altre confessava, el que havia callat rebia 10 anys de presó i l’altre cap; si tots dos callàvem, ens queien dos anys a cadascun; i si tots dos confessàvem, ens queien 6 anys.

Al principi ens han fet imaginar que l’altra persona era algú que coneixíem. Jo he triat callar-me, ja que tenia clar que la Queralt no confessaria i preferia que totes dues passessim dos anys a la presó que no pas que ella n’hagués de complir 10 sola.

Després hem canviat les condicions i havíem d’imaginar que aquesta persona no la coneixíem de res. En aquest cas, he triat confessar, ja que, si no conec l’altra persona, no puc confiar que no em traeixi i confessi.

Finalment, ho hem aplicat a una situació més real, jugant-nos la nota. A l’hora de debatre amb el grup hi ha hagut desacord, ja que jo preferia callar-me perquè pensava que l’altre grup també ho faria, i no em semblava just fer perdre 0,3 punts als meus companys. Tot i això, la majoria ha optat per confessar i, al final, hem acabat tots perdent.

Això demostra que, en situacions on no hi ha confiança o comunicació, les persones tendeixen a prendre decisions individuals per protegir-se, encara que això acabi perjudicant tothom. També mostra la importància de la confiança i la cooperació per obtenir millors resultats col·lectius.

Els diners

Fa unes setmanes a classe vam visitar una pàgina web que mostrava de manera gràfica la quantitat de diners que te el Jeff Bezos. Anavem tirant cap a la dreta pero encara aixi, els diners eren tants que ni tan sols vam arribar al final de la pàgina. Ja sabia que aquell home, com molts altres, tenia molts diners, però no sabia que la cantitat era tan tan alta. Aquesta situació fa evident com d’injust és el sistema actual. Mentre persones com ell acumulen una cantitat de diners gairebé impossibles d’imaginar, milions de persones es moren de gana cada dia o no tenen accés a necessitats bàsiques com l’aigua, l’habitatge o la sanitat. 

No és just que tanta riquesa estigui concentrada en tanta poca gent, sobretot quan sovint s’aconsegueix gràcies a abusar dels drets dels altres, com en aquest cas l'explotació de treball. Per això, crec que hauria d’existir un límit màxim de riquesa, perque és inutil que algu tingui tans diner si no els utilitza per a bé. El Jeff Bezos podria acabar amb tota la fam mundial i seguir sent bilionari, i tot i així, no ho fa. 

En conclusió, el cas de Jeff Bezos no és només un exemple de riquesa extrema, sinó ens deixa veure el sistema extremadament desequilibrat en el que vivim. Veure aquestes diferències tan exagerades fa replantejar-nos quins valors estem normalitzant com a societat i fins a quin punt permetem que la injustícia sigui acceptada. Establir un límit màxim de diners no significaria eliminar l’èxit, si no fer una repartició més justa dels recursos, popsant les necessitats bàsiques de totes les persones estiguin per davant de l’acumulació excessiva de diners.

El pintor ceg i els prejudicis

Fa unes setmanes vam fer una activitat que, tot i semblar bastant simple,em va fer pensar més del que m’esperava. En un grup de tres, ens vam posar dues d'esquena a la pisarra  i l'altre mirant a la pisarra i descibint el que veia per que les altres ho dibuixessim. Al principi, quan no sabíem què estava dibuixant el professor, la descripció era molt més detallada dient línies, formes, cap a on anava cada cosa, però en el moment que algú reconeixia el dibuix, deixava de descriure i simplement deia què era. Això feia que el dibuix no sortís igual i que es perdessin molts detalls.

Aquesta activitat em va ferme donar compte que això també ens passa molt sovint a la vida. Quan pensem que ja sabem com és alguna cosa o alguna persona, deixem d’observar-la de veritat i pasem a possar-li  etiquetes i ja no ens fixem en els petits detalls ni en els canvis. Al final, això ens pot fer jutjar massa ràpid o no entendre del tot els altres creant al que se li anomena un prejudici. Crec que és important intentar mirar amb una ment oberta, sense donar res per fet, perquè així podem entendre millor el món i també les persones que tenim al voltant, ja que res es mai el que sembla.

Privilegis

Després de l’activitat que vam fer a classe la setmana passada, vaig començar a reflexionar més sobre el tema dels privilegis. Al principi no li donava gaire importància, però a mesura que pensava en les situacions que van sortir a l'activitat de les passes cap a endevant o cap a endarrere, em vaig adonar que absolutament tothom es veu afectat per privilegis, ja sigui de manera positiva o negativa. Moltes vegades no els notem perque sempre hem viscut amb ells,i això fa que ens sembli normal viure d’una determinada manera sense plantejar-nos com pot ser la realitat d’altres persones.

Una de les coses que més em va fer pensar va ser adonar-me que jo no he “guanyat” molts dels privilegis que tinc. Per exemple, com a noia heterosexual blanca, tinc més privilegis que una noia racialitzada o que una noia del col·lectiu LGTBI, però d'altre banda, un noi heterosexual blanc, per exemple, tindrà més privilegis que jo en molts àmbits només pel fet de ser home. Això ens fa veure que no tothom parteix del mateix punt i que coses tan simples com la raça, la sexualitat, el genere, el físic o la situació economica ens posen en una situació millor o pitjor, lo qual em sembla molt injust. Dels privilegis també surt el tema dels estàndards. És una mica el mateix; encasellar a la gent dintre de prejudicis per com són.

 Aquesta activitat m’ha ajudat a ser més conscient, a jutjar menys i a mirar les experiències dels altres amb més empatia i sentit crític.

Som realment lliures al prendre decisions?

 Ahir estava llegint el llibre de "Releasing 10" de la Chloe Walsh, i va sortir una pregunta que em va fer estar molt d'accord amb la protagonista del llibre i pensar el perque fem les coses que fem. La pregunta que es plantejava la protagonista era: Som realtment lliures al prendre decisions o estem influits per la societat? Crec que moltes vegades pensem que decidim sols, però en realitat el que opinen els amics, la família o el que veiem a les xarxes socials ens condiciona molt. Al cap i a la fi, sóm qui som per aquestes persones. Al nèixer, són els teus pares qui t'eduquen i t'ensenyen a pensar, al creixer, fas amics i començes a compartir opinions, i un cop et fas més gran, les xarxes socials et bombardejen amb idees i opinions dels demés que t poden cambiar molt la manera de pensar. Quan et poses a pensar en això, fa una mica de por pensar que tots ens deixem portar pel que pensi la gent, potser pel fet de voler ser acceptats i recolzats, i que com a societat som tan fàcils de influenciar.

Perquè això no només tracta de questions del dia a dia, si ens deixem portar acabem perdent una de les coses més importants de una persona: la seva manera de pensar i els seus valors. Els valors personals són el que ens defineix com a persones, i perdre’ls vol dir perdre una part de la nostra identitat.